Cerro Rico de Potosí (4000 msnm)

Ahir vem fer una visita al Cerro Rico de Potosí. És una mina que els Espanyolets van saquejar de mala manera des del 1500 i pico. Avui dia encara l'estan explotant, així que us podeu imaginar la quantitat de forats que hi ha. La visita va ser impresisonant, vàrem començar anant al mercat minero, on es poden comprar regalets que després seran entregats al m¡ners, res del altre món, dinamita, TNT, detonadors, i uns químics per augmentar les voladures dins de la mina.

dinamita a 0.40 € (qualsevol pot comprar-la)

Després de vestir-nos amb el tratge de "seguretat", lots, casc, cinturó de seguretat i unes botes aillants de les descarges elèctriques dels cables d'alta tensió de dins de la mina, amb el nostre guia Don Marcos, ens vem ficar dins de la mina. primer de tot vem fer una "Challada" al Tío. El tio és el diable, personatge que ajuda als miners en la seva tasca quotidiana. És un personatge amb un gran membre fàlic, on se li donen regalets perquè tot vagi bé, fulles de coca, alcohol i tabac. Després de fer-ho vem realitzar la visita, els pèls se'ns van posar de punta. La nostre aventureta va durar unes dos horetes, però ens va permetre imaginar-nos com deu ser la feina al dia a dia. DURÍSSIMA. La vida a la mina, es totalment masclista, només els homes hi poden entrar, les dones dels miners es queden fora seleccionant i picant les pedres que més valor tenen. Només entren dos dies l'any per decorar la mina. Aquesta norma, però, ha canviat amb el turisme: tant hi poden entrar dones com homes a fer la visita. Tot i això, el Marcos va portar a la Marta com si fos una princeseta durant tota la visita!

La mina és un laberint completament fosc: durant uns segons tots vam apagar les llums i la foscor era tant tant intensa que l'ull no se t'hi acostumava. Com va dir el Marcos no és com estar en una habitació fosca, allà a la mina la llum no hi arriba de cap manera. Ens va explicar que un dels accidents més comuns (a part dels enderrocs provocats per les explosions de la dinamita) és que els miners es queden sense llum: a alguns els hi agafen atacs de cor i tot de la impotència de no poder veure res de res i d'estar hores esperant a que algú passi per allà...

El personatge de la foto és el Don Julián. Aquest home treballa sol i fent la feina totalment a mà: amb el pic i la pala. Quan el vam veure portava ja unes set hores treballant i quasi no tenia ni força per trencar la pedra. Els miners tenen una esperança de vida fins als 40-45 anys...

La visita a la mina va ser impressionant, a més a més el guia que ens va tocar ens la va fer molt molt amena. També els dos argentins que també van venir, que tenien una xerrera....

Avui hem decidit fer visita sota el sol... i hem visitat un convent, el seu mirador i les catacumbes i tot!!!!! Aquesta tarda marxem ja de la ciutat i anem direcció Tarija, pararem segurament en un poblet per no haver de fer més de quinze hores seguides de bus (aquí els busos agafen la velocitat punta de 50km/h).

petons gegants per tothom!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Sucre-Chataquila-Chaunaca-Maragua

La nostre excursió des de Sucre fins a Maragua, la vàrem plantejar des de Chataquila fins a Chaunaca per l'antic camí pre-inca, d'una duració aproximada de 4 km....Vam sortir des de Sucre amb un camió, que més que portar persones, semblava que portès bestiar. Amb una hora ja teniem que estar a la noster destinació. Tot semblava anar molt bé, fins que el Pedro un Bolivià de la cultura dels Jalq'a va dir, "¿pero vosotros no vais a Chataquila?", i nosaltres, esclar, "pues ya podeis ir bajando", haviem passat aquesta població feia una estona.

El conductor ens va dir que pugéssim una mica i ja trobaríem el poble; però el Sherpa, tot nerviós, va veure un cartell i va dir "cap aquí és seguríssim, que el conductor ens ha dit que era al cartell!", total que vam seguir l'instint de l'Aleix i enlloc de fer el camí de 4 km vam fer-ne un de... unes 6 hores... podeu imaginar l'humor de la Marta al llarg de l'excursió i lo cansats que estaven a l'arribar a Chaunaca... Tot i això pel camí ens vam trobar uns personatges bastant curiosos: cholitas que només parlaven Quechua, unes pintures rupestres custodiades per un home que estava una mica sonat, nens que ens deien "Dame pan, dame pan!", o "pastillas regálame, bolígrafos regálame" i clar, només ens faltaven nens demanant-nos coses....

Després de les 6 hores de caminata i quant ja estavem arribant, ens vem trobar al camí 3 impressionants toros que ens miraven aconsellant-nos que aquell camí només era per ells, així que els Sherpa i la Marta van fer precipici avall. Creuant el riu i preguntant una mica més, per fi quan estava apunt de fer-se fosc vàrem arribar a Chaunaca. El nostre primer contacte amb el Chaunaquencs, va ser d'espant, una gos una mica més se'ns menja als dos quan intentàvem trobar un lloc per dormir, però al final vem trobar una cabanyeta molt maca on poder fer nit. Tenia llum, aigua calenta, i la parella que la custiodava ens va fer un sopar per xupar-se els dits, papa, arròs, tomàquet i un ou fregit que li donava el nom de plat regional.

A l'endemà vam anar xino-xano cap a Maragua, va ser un camí de tres horetes, però gairebé tot de pujada. Ah! i lo més important, seguíem estant a 3000 metres d'alçada que aquí les pujades no són com a sant cugat!!!!!! Al llarg del camí vam veure moltíssima gent que viu desperdigada en mig del no-res, tots amb els seus animalets i els seus cultius. Rius sense ponts, movilitats que surten quan els hi ve de gust.... vaya, que la gent està penjadíssima. A l'arribar a Maragua la gent, tot i que no va ser molt hospitalària, ens va indicar unes cabanyetes que havien fet per turistes. Vaya cabanyes! un poble de malamort i súper perdut, però no sabem qui els hi va construir tres cabanyes de la hòstia: dues habitacions, menjador, "cuina", lavabo, dutxa... i a més a més el menjar inclòs en el preu! impressionant... ens va costar que ens donessin la clau perquè la dona que la tenia només parlava quechua i no hi havia manera... però uns noiets finalment ens van ajudar (per sort!).

Al dia següent vam tornar pel mateix camí cap a Chaunaca i vam fer nit al mateix lloc. Avui ja ens hem llevat i hem agafat un bus (quasi ens morim de la pols que entrava i també perquè s'ha petat una roda, per sort ja estàvem al costadet de Sucre...), la dona que cobrava al bus ens ha preguntat quant valia el bitllet, perquè deia que era la primera vegada que feien el trajecte... i clar, li hem fet una cara (eing?!)... d'aquí una estoneta ja agafem un autobús cap a Potosí- antigament el melic del món, ja que estava el "cerro" més productiu de plata del món....diu la llegenda que Potosí tenia els carrer empedrats en plata.....serà veritat? Avui ho veurem...., que Sucre ja ens la coneixem d'adalt a baix!!!!!!!

FAMÍLIA VILA-PUEYO

Coroico

Hola a tot@s¡¡¡¡ ahir va`rem realitzar un descens molt tècnic des de 4300 m.sm fins als 1300 ms.m o seasé des de la Cumbre a dalt de la Paz fins al Yungas Coroico, per la famosa CARRETERA DE LA MUERTE. Venen a ser uns 80 km, la Marta s'ho va passar tant bé que quasi arribant al final va dir en paraules textuals: "Mama, vine'm a buscar en helicòpter, siusplau¡¡¡", això abans de remollar-se una mica al riu Coroico després d'una relliscada. Això si, va salvar la bici de mullar-se ni una gota també al crit de: "Esta bici no se moja".

Hem tingut uns dies de descans després del descens, encara que el clima no ens ha acompanyat massa pel tema de la boira com podreu veure a les fotos i les nostres mans i la nostre esquena estaven força devilitades.

Allà també vem anar amb unes cholis a matar a un chanchito, però com que estava una mica raquitic van decidir deixar-ho per més endevant. Tot just arribant a Cruziloma hem visitat unes cascades, bastant maques, plantacions de café, platans i cocoa.

Avui hem tornat cap a la Paz per poder demà anar ja cap a Sucre o Tarija, ja veurem.

Bueno records a tots i totes.

La Paz

Museu d'Instruments de la Paz.

Corneta de Guerra.

Pal de Pluja extra sonor.

No sabem què és, però pesava molt.

Ding dong deng ding

El museu d'instruments de la Paz és una passada! a tots els músics se us cauria la baba si hi anéssiu....

petons.

Festival Ecoturisme II part

"Rave" a la Boliviana. Chivo, festival d'Ecoturisme

"Rave" a la Boliviana. Chivo, festival d'Ecoturisme

Hola a tothom! us passem un vídeo d'una espècie de festival folklòric on vam estar dissabte, al costat del llac Poopó, enmig del no res... Va ser impressionant: vam veure indígenes que viuen en poblets de 4 cases, totes fetes d'adob, tots ells vestits de gala tocant música i ballant... una passada... nosaltres dos érem els únics extrangers i clar.... a part de tenir 200 ulls sobre nostre constantment, venien un rere l'altre a fer-nos interrogatoris...

Per arribar-hi vam sofrir bastant... els de turisme d'Oruro (els organitzadors de l'activitat) ens van dir que estéssim a les 5.30 del matí preparats... no vam sortir fins a les 8.30! Després: 3 hores i pico de bus (un bus... que déu n'hi do!), vam veure la casa on va néixer l'Evo Morales (el president), una casa també d'adob perduda vés a saber on... finalment vam arribar: nosaltres ens esperàvem un poblet amb algun tipus d'infrastructura. Doncs no! la festa es feia en un descampat al costat del llac. La retirada també va ser moooolt pesada: 5 hores de bus, amb una rasca que fotia!!!!!!!! però per sort a Oruro ens esperava un llitet calentet..... i a l'endemà: DIRECTES CAP A LA PAZ! hauríeu d'haver vist com se li van iluminar els ulls a l'Aleix!!!!!!! impressionant!!!! ara estem dormint a la Fundació i fent vida de ciutat!!!

petons per tot@s!!!!!!

maya, paya, kinza... entrada a BOLIVIA

Mmmmmm......Chaocito Chile i hola Bolivia. Acabem de fer el nostre últim tour per Xile - SanPedro d'Atacama - a una altitud d'uns 3000 metres m.s.n.m, per entrar en terres de Bolivia, així ho vem decidir i així ho hem fet.

Per començar la nostre aventureta, hem decidit fer la visita per la província de Potosí, per creuar tot l'altiplà fent un tour de 3 dies. Ens venen que veurem Llames que llaman, llacunes, volcans, salars i fins i tot Geiser.........Arribem ben d'hora per creuar la frontera Xile-Bolivia, segellar-nos els passaports i fer un bon esmorzar abans de començar. El nostre venedor de tours es menja un entrepà de dolç de llet amb poroto, un vegetal que pot arribar a produïr cremades de 3º grau a la boca........

També coneixem els nostre companys, en Taka, Kivo i la Emy, 3 japonesos de Tokio que diuen que treballen 12 hores al dia i necessiten unes vacancetes, semblen molt tranquilets....i d'aquesta manera fem la primera visita a la llacuna blanca, la verda on veiem un canvi de color degu al fort vent que fa i la colorada. Desprès d'aquesta visita anem a veure els geiser amb una podor a sofre que tirava cap enrera, estavem a ni mes ni menys que 5000 metres, l'alçada feia que fos difícil fins i tot baixar-se del Jeep. Semblava que la terra estigués viva sota les nostres cames. També vam banyar-nos a unes termes de 30ºC amb els andes nevadets de teló de fons! Aquell dia vam acabar morts, a més a més vam dormir en un hostalet al mig del desert on el Taka ens va dir que a les 5 del matí estàvem a 3ºC dins l'habitació... Dormint a 4200 m el mal d'altura no ens va deixar descansar gaire: el mal de cap de l'Aleix i l'insomni de la Marta van ser una gran putada, però realment el paisatge s'ho valia. Gràcies a la visita astronòmica que vam fer a La Serena (Xile) vam poder trobar la creu del sud en un cel espectacular.

Al dia següent, llevats ja a les 7 (anàvem a ritme del viatge amb els Vila) vam començar de nou amb el Jeep. Vam veure les pedres de Dalí, l'arbre de pedra, la llacuna Honda, un petit salar, les fumaroles del volcà Ollawe (el més gran de Bolívia), el poble de San Juan, vizcachas, llames, flamencs, vicunyes, desert, desert, desert... Finalment vam arribar a l'hotel de Sal on teòricament ens esperava carn de llama amb quinua (menjar purament altiplànic: la quinua creix només a grans alçades, és un súper cereal), però els de l'agència boliviana s'havien oblidat d'enviar-nos-ho i vam haver de menjar arròs amb tonyina (els japos no estaven molt contents...) però per sort anava tot acompanyat amb una bona sopa d'espàrrecs amb trossets de verdures...

Avui ens hem llevat a les 5 del matí per veure la sortida del sol des de l'illa del Pescado, al bell mig del Salar d'Uyuni. Hem pujat a l'illa traient el fetge per la boca i amb els llençols encara marcats a la cara, però a dalt ens esperava una magnífica vista del salar (si veieu les fotos sembla el mar, però no! és impressionant...) i una magnífica sortida del sol. I abaix ens esperaven el Richard i la Rosa (els guies del tour, de 22 anys, casats, paceños) amb l'esmorzar preparat: ou remenat, dolç de llet, mermelada, pà congelat, cafè, te... semblàvem reis. I els japos no paraven de fer-se fotos, s'han fet un mega book només del salar. Nosaltres també ens hem flipat una mica fent-nos fotos amb la sal, sobretot quan hem parat al mig del desert de sal on no hi ha profunditat de camp i pots fer fotos molt curioses.

El salar d'Uyuni (Medir, ens hem fet unes fotos per competir amb les teves del Photo shop) és el més gran del món (12500 km2), té una profunditat de 25 metres de sal i sota hi ha aigua que surt per alguns dels ulls del salar on el japo Taka ha posat el peu i s'ha enfonsat... eren trampes mortals!! Després hem visitat el museu de sal (hi havia figures de llames, de cholis, cóndors, taules, cadires, rellotges.... tot tot de sal), després hem visitat un altre "museu" que en realitat era una botiga vigilada per la vicunya Salituki que ha escupit a més d'un estranger (la Marta s'ha emportat una bona salivada a la cara, jejeje). També hem vist els "currantes de la sal": extreuen la sal amb una pala, van fent pilones i de cada pilona (un cop ja l'han carregat al camió, els hi donen 5 bolivians (menys de mig euro), tot això a 3600 metres i amb sol i vent a saco. La sal només la usen a Bolívia, ja que com que no tenen mar no la poden extreure d'allà.

Per acabar amb el mega tour hem anat a Uyuni. Primer hem anat al cementiri de trens. Després sí hem pogut dinar la carn de llama (Conxi, sí sí, els dos hem menjat carn de llama! i mira que són maques...) i quínua amb pedretes de regal; el japo ha fet una cullerada i ho ha deixat estar... sort que porten el seu menjar liofilitzat japonès.

Demà volem anar cap a Oruro i després a La Paz a deixar els nostres trastos per poder viatjar més còmodes per Bolívia, sense tenda, fogonet, màrfegues, anoraks...

Un petonet per tots i totes, esperem notícies vostres!!!!!!!!! (Pedro, Helena, Sara, Xavis i els que us pogueu sentir per aludits, mail ja!)